En l'Antiguitat, la manera de concebre la naturalesa i l'existència revelava una cosmovisió molt diferent a la que actualment postula el discurs científic convencional. “Les Màgies (Ocells, Arbres, Venus i La Lluna)” s'obre a manera de diàleg entre aquesta concepció gairebé desapareguda de la naturalesa i les agitacions de la intimitat. Aquesta dansa –imaginada sobre un entramat que se sosté per una visió geomètrica de gran complexitat, i que abasta des del gest figuratiu a l'abstracció geomètrica– té un propòsit, el de crear un espai de contemplació, que silenciï, que alleugereixi la duresa dels conceptes i suavitzi el rigor aparent d'aquest món físic. Una dansa complexa des del punt de vista compositiu i la interrelació corporal. On coexisteixin el dinamisme (no exaltat) de les línies, amb la seva multiplicitat de combinacions, i el misteri; el d'un cos que es reconeix més enllà del material. Aquesta unitat dansaire revela suavitats i violències que parlen d'un ésser humà que no és centre sinó reflex, escolta, paisatge. Aquest espai neix d'una relació molt profunda amb la naturalesa, no està desvinculat d'ella, sinó que és el seu propi llenguatge.